jueves, 3 de diciembre de 2009

Una historia real...


Contem la història de Rafa, un xic madrileny de 16 anys que pateix bulímia, anorèxia i vigoréxia des dels 13 anys. Ens conta açò:
Abans calçava un 42, però en tres anys he perdut dos nombres dempeus. Els metges diuen que a mesura que la malaltia avança els meus òrgans interns, com el cor, van encongint. Per això sé que estic exposat que em done un infart. També cap la possibilitat que tinga un càncer en les cordes vocals. De tant vomitar m'he produït una ferida en el coll per dins i, segons diuen el mèdics, ha pogut derivar en càncer. Si es donara el cas, m'haurien de tallar un tros de l'estómac per a posar-me'l en la laringe. I he fet punts abdominals que tinc l'estómac cremat.
Jo em veig gros i per molt que em diguen que estic prim i que em van a passar coses dolentes em dóna igual. Fins que no aconseguisca el meu objectiu, que és estar a gust amb el meu cos, no vaig a parar. Vaig a seguir lluitant, sense menjar, amb els vòmits i fent exercici. Per a mi l'ideal seria pesar menys de 45 quilos [amide 1,70]. Conec a un xic que pesa menys de 45. Víctor. Abans anàvem junts a teràpia de grup, però ell acaba de complir 18 anys i pot deixar el tractament si vol. Jo també ho deixaria, però vulga o no he d'anar. Si no podrien obligar-me judicialment perquè jo no estic capacitat, perquè estic malalt, diuen ells.
Vaig començar amb 13 anys. AL veure que els altres estaven més prims vaig decidir deixar per a menjar un poc i fer exercici pel meu compte. Jugava al futbol i als 14 anys em vaig apuntar a un gimnàs. Li vaig dir al monitor que volia aprimar i ell em va posar una taula d'exercicis. Quan l'acabava em ficava mitja hora en la sauna. I a l'arribar a casa seguia fent esport pel meu compte. Cada dia em feia 1.200 abdominals. Per a mi era una obligació. Simplement, alguna cosa en la ment em deia que havia de fer-lo. Només pensava a cercar mètodes per a aprimar. Quan eixia amb els meus amics ballava tota la nit només per perdre quilos. Davant dels meus pares feia com que menjava però després ho vomitava. Hi ha trucs perquè no t'enxampen. Per exemple, vomitar mentre et dutxes. No t'escolten i no deixes rastre perquè es va tot pel desguàs.

Va haver un moment que vaig començar a prendre laxants. Em vaig informar en Internet. Bastava amb posar «perdre pes» en el cercador i t'apareixien un munt de pàgines aconsellant-te. Xiques i xics que volien aprimar com tu et donaven trucs per a evitar que els teus pares t'enxamparen, et facilitaven marques de laxants i fins i tot t'aconsellaven que prengueres cocaïna per a perdre pes. Jo no he participat en cap però sé que feien maratons de aprimar, competicions per a veure qui era capaç de perdre més quilos en ics temps. I es donaven claus per a reconèixer-se pel carrer. Els anorèxics, per exemple, duien una polsera blava.

Físicament m'assec molt cansat. Pase gran part del dia dormint i solc tenir molt fred. De vegades em posen el termòmetre i marca poc més de 35º. Els metges han dit que no se'm forçe a menjar i em donen llibertat perquè prenga el que vulga. Avui he desdejunat una tassa de llet amb cereals i per a menjar he pres unes quantes creïlles fregides. Quan note que estic molt baix físicament em menge un bollo amb xocolata, però quan m'ho he pres em penedisc i he d'expulsar-ho com siga. Per a mi el menjar és com verí i el meu major malson és la combinació taula – cadira - plat. Li vaig dir als meus pares que volia tatuar-me la llegenda «Tot el que com em mata» en l'estómac. No em van deixar. Ho vaig veure en televisió a una actriu o model que ho duia en el ventre. El que com em mata. Així és com m'assec.

Quan els meus pares van notar la pèrdua de pes i els vòmits, els vaig fer creure que tenia un problema en l'estómac. Em van dur a l'un i l'altre especialista sense que cap sabera què em passava. Fins que una psiquiatra ho va esbrinar. Anorèxia nerviosa purgativa, va dir. El que significa que tot el que em facen menjar obligatòriament ho vomite. Per a mi va ser un accident força inoportú que ho descobriren. Els meus pares sabien el que estava fent i no em deixarien continuar.
Des que em van diagnosticar l'anorèxia he estat ingressat en tres ocasions. L'última vegada al desembre, després de passar una setmana sense menjar gens. Quan et negues a menjar t'alimenten amb degotador i et castiguen aïllant-te de la teua família. En un dels ingressos vaig conèixer a una xica també anorèxica i, encara que tinguem prohibit relacionar-nos entre nosaltres o veure'ns, som nuvis. Duc tres mesos anant totes els matins a un centre privat on em tracten psicòlegs. He hagut de deixar l’ institut. Últimament travessem una dolenta ratxa. Menge menys, faig més exercici, he d'estar tot el dia dormint, no m'assabente de les coses...

+ bulyanProductions©