Contes

ARIADNA:


Havia una vegada, una xica que li agradava molt viatjar, ja que l'hi podia permetre perquè era molt rica, li encantava gastar-se els diners en roba i en tecnologies molt cares. No obstant això , ella estava sempre sola, mai havia tingut ni un sol amic.

En un dels seus viatges a Londres, el chófer del seu cotxe tub que desviar-se pel barri pobre perquè el carrer principal estava en obres, al veure la xica als altres xiquets pobres pel carrer va dir:

- Conductor, Li importaria pujar les finestretes, per favor?
- Per què, senyoreta? No està a gust?- va respondre ell.
- Em molesta aquesta vista, tots aquests xiquets bruts, jugant en el fang , em fan fàstic… No es mereixen veure el meu rostre- va dir ella.

El chofer molt empipat, va parar el cotxe, es va baixar va agafar a la xica per força i la va llançar enmig del carrer entollat, ell es va llevar la disfressa i sota la sorpresa d'ella: va descobrir que el xofer era son pare!
 - No tornaràs a casa fins que aprengues a viure amb els pobres- després d'anunciar açò, el seu pare es va pujar al cotxe i es va anar deixant-la sola.
- “Oh! Què diran les meues amigues?”- va pensar ella lamentant-se.- “Estic tota bruta.”

De cop i volta, uns indigents se li van acostar i li van oferir menjar i un lloc on poder viure i encara que no estava plena de luxes ni el menjar era tot un manjar, semblava acollidor. Ella al principi, no volia acceptar gens, no volia rebaixar-se al seu nivell perquè era molt orgullosa, però al veure que es moria de fam, aqueix menjar li va semblar deliciosa i no puc evitar donar un parell de mossos a un tros de pa.
Ella es va passar diversos mesos convivint amb ells, va aprendre a ser feliç amb poques coses i donar-li més valor a coses que ella creia que ni existien, com per exemple: a la tolerància i a solidaritat. Va Assolir entrellaçar una bona amistat amb les seues nous amics i amb la seua “família d'acollida”.

Quan el seu pare va tornar a arreplegar-la, va poder estar molt orgullós d'ella, la seua filla havia après valors molt importants de la vida. No obstant això, ella al veure al seu pare li va donar les gràcies per aquesta experiència, i li va dir que faria el que fera mancada per a traure a aqueixes persones de la pobresa, fins i tot donar tots els seus estalvis a una ONG .

PEDRO:

Havia en un poble molt llunyà un xiquet que tenia la nostra edat el seu nom era Toni, tenia amic, i passava bé, contava acudits i es divertia però quan no estava amb ells pensava que no valia per res ja que no anava bé en els estudis.

Un dia es trobava en la seua habitació pensant en açò i sense poder evitar-lo va començar a plorar, no feia soroll però la seua mare li va veure el reflex de la llum en les seues llàgrimes, va entrar i va començar a parlar-li.
 - Què et passa?
- Gens – va mentir ell

- Sabia que diries això, què et passa? 
 Toni callà, i li va contar a la seua mare el dels seus estudis i que no servia per res llavors la seua mare li va dir.
- Tens amics?
- Si – va dir Toni – i amb ells m'ho passe molt bé.

- Encara que en el col·legi vages malament, tu vals més que les notes que et posen, tens amics, molts i encara que tu et penses que no vals per a res, pregunta-li als teus amics, si el teu no estigueres qui els contaria aqueixos acudits, i això és per a ells el millor, tens sentit de l'humor, i encara que no aproves, a casa m'ajudes i això em demostra que eres treballador i que esforçant-te un poc aconseguiràs aprovar. Toni, es queda pensatiu ja que la seua mare tenia raó i que no hauria de preocupar-li tant les notes acadèmiques ja que el vàlua més.

Al cap d'un temps li van donar les notes i el, pensant en altre suspens va tenir una grata sorpresa, no va suspendre gens, els últims mesos després que la seua mare i el parlaren comença a pensar en positiu, se centrá i va aconseguir el que tant li costava.

CANDELA:

Carolina, una xiqueta normal, sense problemes amb ningú del col·legi, estava passejant pel carrer, i de cop i volta se li van acostar dues xiques del seu institut, i li van acorralar, li van dir que perquè vestia així, d'aquesta manera, li van començar insultant, després li van seguir algunes empentes fins que la van llençar al sòl
-Per favor, no em feu mal -va dir Carol.
-Jajaja, si dius una mica a la policia d'això et perseguirem -van dir elles.
A Carol li dolia tot el cos, va anar cap a la seva casa i la seva mare li va preguntar:
Que et passa filla?
-No, solament estic cansada, pujaré a la meva habitació.
Carol estava espantada, quan va anar a posar-se el pijama va veure alguns blaus al seu cos.
A l'endemà quan va anar a l'institut, les dues noies li van preguntar si havia dit una mica. Carol ja no aguantava mes, perquè aquest assetjament va seguir una setmana mes, i Carol va decidir contar-se'l a Teresa, la seva mare.
Teresa va anar a parlar amb el director del col·legi, i aquest va parlar amb les noies i van ser castigades i denunciades.

+ bulyanProductions©